Després de les salutacions oportunes, veiem que s'acosten dos cotxes més. Del primer surten el Jaume Roure, de l'oficina de Montornés - Avda. Onze de Setembre -220-, i l'Agustí Villanueva, resident a l'oficina de Sant Fost de Camsentelles -470-, acompanyats del jove i juganer Drac, sense enquadrament, que, només sortir del maleter del vehicle, corre amunt i avall ensumant a tothom. Del segon vehicle descendeixen el Gustau Alvaré, destinat a l'Urbana 040 de Sabadell, i els seus amics Sisco, Maril·là i Elvira. Ja hi som tots el que hem donat resposta a la convocatòria feta, deu elements que tenen una idea d'on van i un que segueix la tropa a veure que s'escau.
Les previsions meteorològiques diuen que hi ha un anticicló al mig d'Europa i una borrasca al nord d'Àfrica, el que provoca una certa corrent de llevant que farà créixer núvols d'evolució, amb possibilitat de caiguda d'algunes gotes cap el vespre o matinada del dia següent. El vent es prediu d'uns 24 quilometres per hora a 2.500 metres d'alçada, bufada que farà baixar la temperatura de sensació a 12 sota zero a la mateixa alçada. Això és la teoria i és considera suportable, ja veurem que passa a la pràctica. El risc d'allaus s'anuncia amb el grau de moderat en aquestes contrades (2 a l'escala de 5).
Hem portat, entre altres coses, les eines recomanades, a saber: Piolet, crampons, paraneus, bastons, botes adequades i raquetes de neu. Amb tota aquesta ferramenta carregada a les costelles, la motxilla pesa com la mala conciència d'un gran pecat. Amb la intenció d'alleugerir-nos un pèl i davant el panorama que s'albira des del punt de sortida, decidim deixar les raquetes de neu al cotxe, ja veurem si després ens empanedim.
Qualsevol vianant podria haver posat el seu rellotge en hora en el moment que vàrem començar a caminar. Quina exactitud! A les set en punt del matí posem un peu davant de l'altre, en direcció al nostre destí.
En el punt de sortida som a 1.100 metres d'alçada. El camí s'inicia travessant el jove riu Freser per un pot de fusta, pont de Daió, per atansar la seva riba dreta, sempre en el sentit que baixa el riu que ara és el contrari al que portem els caminants.
El camí s'enfila esquivant l'escàs roure, el faig, l'avet, la blada i el joliu. A vint minuts de caminar, segons anuncia el rètol que hi ha a l'aparcament, es troba l'espectacular Salt del Grill, quines aigües cauen de les alçades sobre un pou recollit entre les verticals parets de pedra, bassa en la que el Jaume recorda haver-se banyat en altres temps. El desguàs d'aquell toll travessa el camí per sota un pont de formigó i cau a la gorja del Freser en un altre no menys espectacular salt d'aigües sorolloses.
L'admirable Salt del Grill.
(Foto procedent del llibre -Ulldeter Excursions i Travessies des del Refugi-,
escrit per Josep Nuet i Badia i tret a la llum per les publicacions de l'Abadia de Montserrat)
A la paret esquerra del camí trobem unes plaques en record d'algú que possiblement es va abocar massa al precipici que queda a l'altra banda, sobre el fons rocós del riu. Les llegendes estan datades al mes de juliol, el que vol dir que la neu queda exonerada de culpa en el desgraciat assumpte que pogués haver tingut lloc.
Els isards ja s'han començat a descongelar i es mouen per les rodalies, empaitats pel Drac que no es cansa ni volent. A l'alçada de Les Ribes el camí es fa més planer i, de sobta, surt d'entre els pelats avellaners un enorme boc amb unes banyes de la mida d'un manillar de Harley Davidson, que ens ve de cara esperitat, amb el Drac cabriolant entusiasmat al seu darrera. Li fem un xiulet als que venen més endarrerits per tal que es decideixin entre apartar-se, fer-li al cabró un passi de pit o una verònica, el que els hi resulti més fàcil, però que deixin la via lliure per no ser atropellats per aquella locomotora peluda.
Mascle i famella de mufló.
(Foto procedent de www.comadevaca.com)
S'observa alguna clapa de neu amagada a l'obaga i comença a canviar el paisatge vegetal fent-se més abundós el pi negre. Al lloc anomenat La Molçà, ideal per a un picnic familiar, hi ha un estret pont de fusta amb barana de filferro que no és imprescindible en aquestes dates, ja que el corrent no és molt abundós i es pot passar el riu per sobre de les pedres, però fa gràcia enfilar-s'hi.
Un cop a la banda esquerra de la vall, el camí trepa ràpidament, fent ziga-zagues, per Les Marrades. Allà es poden apreciar les restes d'un antic allau que se'n va emportar pel davant tot un munt de pins que mostren els seus foscos i secs cadàvers. És una bona hora per esmorzar i allà ens aturem tota la tropa, asseguts a la flonja herba. Entrepans diversos, fruita, aigua, refrescos, vins i filipinos de xocolata composen el menú que cadascú ha replegat en funció dels seus gustos, delícies que es comparteixen en la mesura que es pot.
En continuar endavant, ens trobem les restes d'un enorme allau recent, que no farà més de quinze o vint dies que s'ha esllavissat de les alçades i que ens barra el pas. Ens enfilem pel damunt, esquivant trossos verds de pins esquarterats, i travessem aquella muntanya de neu intuint la continuació del camí a l'altra banda. Mossèn Cinto Verdaguer escrivia allò de "Què n'és de blanca la neu, dalt d'una branca del Pirineu ...." En aquest cas s'han canviat les tornes, les branques esquinçades de pi estan ara a sobre de la neu.
En passar per sobre de les restes d'un allau recent sempre he pensat en la possibilitat de descobrir ressortint una mà o un peu d'algun desgraciat que s'hagi quedat colgat, però, sortosament, mai no n'he trobat cap i tampoc és qüestió de posar-se a cavar per si de cas. Al cap i a la fi, no vàrem escoltar cap petició de socors.
Ens trobem entre 1.900 i 2.000 metres d'alçada, on la neu es manifesta més abundosa. L'últim tram del camí que porta a Coma de Vaca discorre per una cornisa, a 50 metres per sobre del riu, que presenta un cert perill degut a la neu acumulada. És el moment de canviar els bastons pel piolet, per si s'ha de frenar una inoportuna lliscada que ens vulgui facturar la carcanada cap al fons de la vall.
El refugi Manelic o de Coma de Vaca, tal com es va anunciar, està tancat. En aquestes dates només hi ha oberta una peça amb la missió de refugi lliure. El punt al que arribem es troba 50 metres per sobre del refugi, al que no paga la pena arribar-s'hi, que després s'ha de tornar a pujar aquell desnivell. En cas de ser obert el local ja seria una altra cosa, llavors tindríem el premi d'una cervesa fresca i això és motiu suficient com per a fer el sacrifici de baixar i tornar a pujar.
El refugi de Coma de Vaca.
(Foto procedent de www.comadevaca.com)
Si voleu informació sobre el calendari i serveis del refugi, feu clic a l'enllaç següent:
Allà, en el pedró de Costa Robí, a uns 2.050 metres d'alçada, ens reagrupem i observem el conjunt de la vall i els cims que l'envolten totalment blanc, sota un cel serè en el que es poden distingir alguns cirrus alts que no arriben a minvar la intensitat del sol. La neu enlluerna i ens hem de protegir els ulls amb les ulleres de venedors de cupons, després d'envernissar-nos la pell amb filtre solar del 50.
El riu Freser divideix la vall longitudinalment en dues meitats. A la de la nostra dreta trobem tota la carena que ve de la Collada de la Coma de l'Orri, passant pel Puig de Pastuira fins al Puig de Fontlletera i el mateix Puig de Balandrau. Mirant cap al nord-est s'arriba al Coll de la Marrana per la Coma de Freser i es divisa la vessant que puja fins al cim del Gegant o Bastiments. A l'esquerra ens queda la Serra de la Vaca, que suporta el Puig de Tirapits, y la Coma de Vaca que condueix al Coll de la Vaca, punt fronterer que s'obre a la vall de Carançà, ja dins de la Catalunya ocupada pels gals.
Ens posem a caminar cap al cim del Balandrau per un mantell continu de neu verge. Sota una fina capa de neu recent s'amaga una crosta glaçada i alguns ens calcem els crampons, més per comoditat que per seguretat. El Drac s'està fent un tip de menjar neu i això, segons informa el seu amo, li pot provocar una fluxera de ventre considerable, com la que transporta un dels que caminen amb la colla, del que no diré el nom per discreció. Una parella de perdius blanques aixequen el vol quan ens apropem on estaven instal·lades.
La perdiu blanca vestida de camuflatge.
(Foto procedent de www.comadevaca.com)
Al Coll dels Tres Pics, instal·lat a uns 2.400 metres d'alçada, s'arriba encara amb bufera, però es fa una aturada tècnica de reagrupament i d'intercanvi d'aigües. Des d'allà es contempla tota la vessant sud, en la que es distingeix la traça de la pista que puja des de Tregurà de Dal, paisatge maleït per les morts que va provocar el torb no fa massa temps.
El Puig de Balandrau queda amagat pel cim de Tres Pics, promontori que enganya al que puja per primera vegada, fent-li confondre l'un amb l'altre. A l'altra banda d'aquest cim es troba el darrer esforç que ens condueix al punt més elevat, els 2.579 metres del Puig de Balandrau, pollegó planer, allargat i ample en el que es podria muntar un festival. A l'extrem sud podem trobar un vèrtex geodèsic i una creu de ferro, a l'altra punta es mostra una mena de faristol sobre el que s'ha instal·lat una peça que reprodueix el relleu d'aquelles muntanyes, estructura que aguanta un petit pessebre fet de fusta en el que, sorprenentment, es conserven totes les figuretes.
A migdia, minut amunt o minut avall, ens felicitem mútuament per la fita aconseguida, que fer 1.479 metres de desnivell i 7 quilometres de recorregut en cinc hores no és cosa de nens. Allà dalt el Gustau reparteix xocolata per a tothom, premi que, a més de ser agradable al gust, reconforta l'organisme i permet recuperar algunes energies de les que s'han quedat pel camí. L'Agustí s'apunta a l'altruisme i obre el seu recipient de fruits secs amb orejones barrejats per passar-lo a la colla. El Drac és un ca golafre que, molt atent, para les orelles i obre els ulls com una òliva, a l'espera de que li llencin una ametlla que no deixarà tocar el terra.
En treure'ns els guants, se sent la fredor de l'ambient, sensació que augmenta quan es mou una mica l'aire. No arribo a entendre com és que no es queixa el Drac, amb els atributs masculins penjant pam i mig per sobre de la freda neu. Per un moment m'imagino a tota la colla de pèl a pèl, com aquell gos, i m'agafen esgarrifances.
Estem totalment sols, encara que quan pujàvem havíem albirat un grup dalt del cim, però aquells havien pujat per la via fàcil, la que ve de Tregurà de Dalt, i ja havien marxat en arribar nosaltres. Desprès de fer les fotos que donaran testimoni de la nostra gesta, una mirant cap al sud i altre mirant cap el nord, ens decidim a iniciar el descens.
Per a la baixada, que fem tirant recte per la neu del Torrent de Bogadé, alguns canvien els crampons pels paraneus. El sol s'ha encarregat d'estovar el blanc element i les cames s'enfonsen un pam en aquell mantell verge sobre el que deixem la nostra traça. Hi ha alguna lliscada i cul a terra, però l'estat de la neu no presenta cap perill d'esguimbar-se fins al fons de la vall.
L'Albert s'escapa cap avall en solitari. Després ens el trobem en el pedró de Costa Robí, on s'havia aturat a prendre el sol i recuperar-se els pulmons, esbufegats de tant aire lliure, amb el fum d'una cigarreta. A vegades, com diu el Sisco, tanta salut arriba a ser un fàstic, o no? En aquell assolellat indret aprofitem per a reagrupar-nos.
Observem un caminant solitari, que baixa fins al refugi i inicia l'ascens pel Camí dels Enginyers, el que uneix aquella vall amb la de Núria. Altres tres caminants avancen contra corrent del Freser, en direcció al Coll de la Marrana.
La tornada a l'aparcament es va fer en tres hores i mitja, comptant des del cim que hem trepitjat i sense fer una cursa. A sobre de l'allau assassí de pins ens varen creuar amb una patrulla d'intrèpids jovenets, composada de 18 elements de diferents sexes, que manifestaven la intenció d'anar a dormir a la part lliure del refugi i, l'endemà al matí, continuar cap al cim que hem visitat nosaltres.
La festa va acabar al bar restaurant Pirineus de Ribes de Freser, a tocar de l'estació del carrilet. Altres vegades hem anat al bar del Sol, però aquest ens el vàrem trobar ple d'habituals. La cervesa, servida per una cambrera amb estructura de camioner i cara de boxer escuat, les rampoines de menjar que quedaven, unes amanides i uns plats de macarrons van ser testimoni de les converses i les gràcies de cadascú. El Drac, pacientment, feia guàrdia estirat a la porta del local.
Gràcies companys. Ens tornarem a trobar per a una nova gresca muntanyera.
Àlbum de fotos
Com és costum, podeu ampliar-les fent clic a sobre.
